Serena,
enigma etern que es clou en si mateix:
calcària voluntat d’eternitat:
blancúria espiral,
puresa.
Per sempre closa
en l’ànima translúcida,
estoig diàfan i cecret
de núbil enginy
i mot callat.
Objecte inútil
o eina heroica
d’infinita durada.
Búcar de somni.
Inèdit. Publicat per primera vegada en aquest blog.
Que feliç qui s’estranya,
qui fa estrangeria,
qui muda les contrades,
qui tots els dies mor
i venç la mort al sendemà
Quina joia buidar la sang
d’aquestes venes
i el Temps d’aquestes mans meues
que esguarde
com una pàtria estranya.
Que feliç qui se’n va,
qui fa estrangeria,
qui muda, qui mor…
Del llibre El mim del mag, València, 2000.
Josep Mir. Nat a Mislata el 1956. Obrer de vila. Llicenciat en Filofofia. Estudis de C. Econòmiques. Premi extraordinari de llicenciatura en Filologia Catalana per la Universitat de València.
Ha publicat: Viure no és necessari, navegar sí, La Forest d’Arana, 1986, València. Gènesi del seny, La Forest d’Arana, 1987. He vist Diógenes que esbocinava el bol, Vè premi “Manuel Rodríguez Martínez” d’Alcoi, 1988. L’Hagia Sophia (novel.la), Derzet i Dagó, 1995, València. Poemes de cal Paradís… i més poemes, Ajuntament de Mislata, 1999, València. El mim del mag, Col.lecció Alfama, Amós Belinchón editor, 2000, València. Ésser per a l’Esser, XVIè premi “Festa d’Elx”, Tres i quatre, 2001, València. Quatre crides d’independència, Ateneu de Benimaclet, 2001, València. Llànties de la llivanya, Associcació cultural “Bertolt Brecht”, 2007, Mislata.
Nauta de nit que guanya antiga rada,
nauta de jorn que besa l’horitzó,
aquest sóc jo que em dic en Josep Mir.
Del llibre He vist Diògenes que esbocinava el bol. Alcoi, 1988.